Quan qualsevol es pot dir 'periodista'

L’altre dia repassant la premsa em vaig trobar amb un article del diario.es titulat amb la següent pregunta: ¿Debe un periodista tener la carrera de Periodismo? No és la primera vegada que aquesta qüestió es posa damunt de la taula. En totes les redaccions per les quals he passat, aquest tema ha estat, en diversos moments, com a objecte de discussió. I, per a la meua sorpresa, sempre el 'no' ha sigut majoritari al 'sí'. Unes respostes que em duien a preguntar-me: Per què els periodistes tendim a autodestruir-nos? A posar-nos més obstacles dels que ja tenim com la preocupant precarietat?

Ara, aquest debat ha tornat a renàixer arran de la nova normativa que vol aplicar la Federació Espanyola de Periodistes: no admetre a cap persona que no estiga en possessió del grau de Periodisme. Aquesta decisió el que busca és posar fi a l’intrusisme laboral. Posar fi a eixa onada de gent que es fa passar per periodista (el mateix passa amb els fotògrafs) sense saber el què és, per exemple, la diferència entre una notícia i una columna d’opinió. Sense saber com funcionen les rodes de premsa. Sense saber el que és el secret professional o la clàusula de consciència. Sense saber la diferència entre una exclusiva o primícia.

El que et dona credibilitat com a professional és la teua trajectòria, però això, no és motiu suficient per a despretigiar els títols universitaris i donar llibertat a que qualsevol persona puga etiquetar-se dins d'una professió i que hi hagi uns índex d'intrusisme laboral altíssims

És cert que molts professionals han accedit a llocs de treball en mitjans de comunicació sense la necessitat de tindre el títol perquè abans el Periodisme no era un estudi universitari. També és cert que molts dels periodistes es troben en actiu sense haver finalitzat la carrera perquè durant les pràctiques les empreses els contractaven. Sí, aquesta situació s’ha donat i podria citar noms de periodistes de prestigi que tampoc van acabar la carrera perquè com ja he dit era habitual en el passat. Però, les coses han canviat i les regles del joc són igual per a tots. Estem al segle XXI i qui vuiga ser periodista ha de passar per la universitat, com tantes altres professions. I no només ho dic perquè siga un tràmit, ho dic perquè és necessari. Un altre debat és si la carrera està ben enfocada o no. Si una persona té més qualitats per a destacar com a periodista que altra. Això, són factors externs.

No obstant això, un article article publicat al ‘mèdiacat’ també qüestionava la decisió de la FAPE sota la següent idea: " El títol, per si sol, no em va fer periodista: m’hi he convertit treballant, aprenent de caps i de companys amb més experiència i exercint aquest ofici". Evidentmet, com qualsevol altra professió. L'experiència no ens la dóna la universitat, ens la dona el món laboral. La universitat ens dóna una base, uns coneixements i una visió general del panorama comunicatiu. Està preparada una persona graduada en Dret però que mai ha exercit per a dur el cas d'una persona en un juí? Doncs, segurment no per molta legislació que controle. El que et dona credibilitat com a professional és la teua trajectòria, però això, no és motiu suficient per a desprestigiar els títols universitaris i donar llibertat a què qualsevol persona puga etiquetar-se dins d'una professió i que hi haja uns índex d'intrusisme laboral altíssims.

Realment aquest debat sorgeix perquè, com sempre, no se li dóna valor al periodisme.

Es considera que qualsevol persona, tinga titulació o no, amb el simple fet de saber escriure o parlar en públic puga considerar-se periodista. Així és impossible dignificar d'una vegada per totes la professió. Quina creu que, a més els mateixos periodistes, ens llacem pedres contra nosaltres i es normalitze que en un procés de selecció per a treballar en un mitjà de comunicació tindre el títol universitari no siga un requisit.