Quan créiem que tot havia acabat...

Quan créiem que havíem completat el trencaclosques, de sobte, en el moment menys esperat, apareix una nova peça. Quan créiem que ja havíem soterrat el passat més obscur del País Valencià, aquest es torna a presentar en les nostres cares. I així ha ocorregut. Aquest dimarts de nou els agents de l’UCO (Unitat Central Operativa) ha encetat una nova operació contra la corrupció a València. Malauradament, aquestes paraules són massa familiars per a la societat valenciana.

Des del 2015 fins al 2019 han anat esclatant nous casos de corrupció per la gestió passada del PP a la Comunitat Valenciana. En aquest cas, el detingut ha sigut l’ex cunyat de Rita Barberá, José María Corbín, per presumptes irregularitats en contractes de l’Ajuntament de València. Una nova trama que posa, una vegada més, en el punt de mira la gestió de la qui va ser alcaldessa de València durant més de dues dècades.

Precisament ahir l’ombra de la corrupció també va perseguir al PPCV. La mà dreta de Barberá, Alfonso Grau, va declarar per haver acceptat presumptament rellotges d’or d’un empresari de transport al qui va adjudicar un contracte de 650.000 euros. Així, en només 48 hores el ‘modus operandi’ del PP a l’Ajuntament de València es troba contra les cordes. I és que hi va haver una època a la Comunitat Valenciana en què alguns feien i desfeien al seu gust sense cap mena de responsabilitat. Unes accions que han comportat una completa ruïna econòmica per al nostre territori.

La corrupció és la malaltia més perillosa que minva el funcionament de qualsevol democràcia. A la Comunitat Valenciana hem tingut una pandèmia d’aquesta malaltia exercida pel Partit Popular i a més amb el suport de tots eixos votants que any rere any els guardonaven amb majories absolutes.

Aquestos dos anteriors casos impliquen a l’Ajuntament de la ciutat de València, però podria dedicar articles a parlar de la llarga llista de casos de corrupció en què els populars van sacsejar altres institucions valencianes o van tirar la casa per la finestra en actes com ara la visita del Papa. Sense anar més lluny, l’expresident de la Generalitat, Eduardo Zaplana, està sent també investigat en el conegut com el cas Erial. De fet, ha estat empresonat a Picassent fins fa uns mesos, moment en què la jutgessa instructora del cas ha localitzat la fortuna il·legal que tenia amagada en paradisos fiscals a l’estranger.

La corrupció és la malaltia més perillosa que minva el funcionament de qualsevol democràcia. A la Comunitat Valenciana hem tingut una pandèmia d’aquesta malaltia exercida pel Partit Popular i a més, amb el suport de tots eixos votants que, any rere any, els guardonaven amb majories absolutes. És la vergonya més gran que ha patit la Comunitat Valenciana. Aquelles elits polítiques van marcar, sens dubte, un abans i un després en el prestigi de la classe política. Mai més els dirigents polítics de qualsevol formació política han estat vistos iguals després d’aquella època negra.

És cert que aquestes persones investigades es troben fora del Partit Popular de la Comunitat Valenciana a hores d’ara, però no és menys cert que cap membre de la formació conservadora ha demanat públicament perdó per tot el que van fer.

Les eleccions estan cada vegada més a prop, i si algun aspecte ha quedat clar, és que, qui aspire a enriquir-se a costa de la resta en l’àmbit de la política tindrà un futur negre. Les mentides tenen les potes molt curtes i el gran treball d’agents de l’UCO, de la Fiscalia Anticorrupció i altres membres permeten posar fi a eixes vides plenes de capritxos. Així es passa dels xalets a les reixes de la presó. De les rialles a les cares llargues. I, de tindre els comptes bancaris plens de diners a no tindre res. També és destacable la funció que realitzen molts periodistes de tribunals que dediquen hores i hores a investigar tots aquestos assumptes.

El PPCV hauria de fer una reflexió sobre totes aquestes pomes podrides, que continuen eixint, tot i no estar governant a la Generalitat i a l’Ajuntament de València. No són exemples de bons governs, sinó més bé, de tot allò que la política no hauria de tindre mai.