No caiguem en la trampa

Aquest passat diumenge es va produir la primera prova de foc davant les urnes. Les eleccions d’una autonomia determinada ofereixen una primera lectura del que pot ocórrer en unes generals i en aquest cas, del que pot passar el proper mes de maig quan la resta de la societat espanyola haurà de dipositar almenys tres papeletes (municipals, autonòmiques i europees). Malgrat tot, crec que tots donàvem per fet la victòria indiscutible de Susana Díaz (PSOE), això sí amb la obligació de pactar amb algun altre partit tal com va passar en els darrers comicis andalusos en què els socialistes necessitaren el suport de Ciutadans per a traure endavant un nou govern. L’hegemonia del PSOE en les darreres quatre dècades junt amb les enquestes del CIS no feien sospitar els resultats que finalment van aflorar.

Les primeres xifres de participació i els incidents que es produïren en alguns municipis andalusos, a mi personalment, em va cridar l’atenció. Però el que no podia imaginar en eixe moment era que el partit d’ultra dreta, masclista, racista, en contra de les autonomies, i en definitiva, dels drets i les llibertats obtindria ni més ni menys que 383.000 vots. Aquesta xifra impacta però és tan sols un reflex del que està passant en altres països veïns nostres com ara Itàlia i França, on l'extrema dreta ja s'ha fet un lloc entre la resta de formacions polítiques.

Les reaccions davant aquest nou escenari polític baix el meu punt de vista no van estar a l’altura. En primer lloc, les grans celebracions tant del PP i Ciutadans després de l’escrutini deixa clar la seua única intenció: obtindre el poder encara que siga amb l’aliança de l’extrema dreta. Les declaracions de Pablo Iglesias tampoc foren les correctes. La seua tesi es va basar en culpar a Díaz a la proliferació de Vox. En canvi, Díaz és va mostrar més prudent i cauta encara que en diverses ocasions va repetir que van ser la força més votada malgrat obtindre els pitjors resultats de la història del PSOE. Això sí, almenys es va oferir a combatre l’extrema dreta amb la resta de partits constitucionalistes.

No caiguem en aquestes trampes. En aquestos discursos buits de contingut sòlid. No sigam còmplices del que sí ho està sent els partits de dreta i evitem tornar a posar en el centre de l'escenari polític el nostre pitjor enemic. Estem a temps de parar-ho.

El que més m’ha deixat inquieta ha sigut eixe argument que s’ha extés per les xarxes d'atribuir a la premsa la victòria de Vox pel simple fet d'informar sobre ell. Crec que cal matisar diversos aspectes al voltant d’aquesta afirmació errònia. L’obligació de la premsa és la d’informar de la realitat política i social que ens envolta. Aquest simple acte no significa que la ciutadania vaja a votar-los més, precisament considere essencial que la gent conega quins són els seus vertaders objectius. I com ho poden saber? Doncs amb la informació que publiquem els mitjans sobre, per exemple, el seu programa electoral enfoncat bàsicament a deixar sense recursos a la lluita contra la violència de gènere; oposar-se al col·lectiu LGTBI, i en definitiva a atacar les llibertats i els drets democràctis més que consolidats. Informar no és sinònim de promocionar. Aquesta és una idea que alguns no tenen clara.

D'altra banda, no negue que determinats mitjans siguen el seu altaveu i que hui s’atrevisquen a publicar titulars com: “El castigo merecido a la izquierda”. Però afirmar de manera contundent que la premsa hem fet “bombo” a partits d’ultra dreta em pareix que no té cap fonament. Tampoc estic a favor de l’altra tesi que s’ha colat a les xarxes entre diversos tuiteros ‘sabelotodos’. Alguns asseguren sense cap dubte que l’acostament de Sánchez a partits com ara Esquerra Republicana, ha sigut la raó per la qual la ciutadania ha votat a l’extrema dreta. Aquesta afirmació és completament falsa. Primer perquè és un complet error arribar a comparar partits nacionalistes amb un partit racista, masclista i anticonstitucionalista. Segon, perquè és un argument dèbil que al cap i a la fi pretén amagar la realitat d'aquest passat diumenge: que un partit d'ultra dreta torna a tindre representació parlamentària des de la transició.

No caiguem en aquestes trampes. En aquestos discursos buits de contingut sòlid. No sigam còmplices del que sí ho està sent els partits de dreta i evitem tornar a posar en el centre de l'escenari polític el nostre pitjor enemic. Estem a temps de parar-ho.