Les 'cares dures' del mercat laboral
- Núria Garrido
- 15 feb 2018
- 3 Min. de lectura

El que està ara de moda és cobrar per no treballar. És a dir, acudir al teu lloc de feina, fitxar i als minuts eixir com si ja hagueres complit religiosament la teua jornada laboral. Aquesta vergonyosa pràctica l’han dut a terme diversos funcionaris a la Ciutat de la Justícia de València. No es tracten de possibles especulacions o rumors de la premsa per molt que us sorprenga, de vegades, els mitjans de comunicación també duen a terme eixes funcions que se li pressuposen com a Quart Poder.
L’any 2011 el periòdic ‘Levante’ ja va denunciar aquestes accions intolerables. Ara, set anys després, un equip del programa ‘En el punto de mira’ emés a Cuatro ha demostrat que de nou un grup minoritari (un total de huit funcionaris) continuen realitzant aquestes irregularitats.
A les imatges es pot observar clarament com alguns funcionaris entren a l’edifici i instants després l’abandonen. Però açò no és tot. Les càmeres també han sigut testimonis de com aquestes persones dediquen el seu temps laboral a fer la compra, a anar al gimnàs o a simplement passejar tan tranquil·lament pels barris de la ciutat de València.
Aquesta situació ha arribat a punts més extrems en una altra institució: la Diputació de València. Durant 10 anys (des de l’any 2006 fins al 2016) Carles Recio va estar cobrant sense haver acudit a treballar, tal com va desvelar l’edició valenciana de ‘El Mundo’ de manera exclusiva. En este cas no sé si és més lamentable l’actuació del funcionari o que durant una dècada cap responsable se n’adora del que estava passant. Però ja sabem que en este país ningú mai sap res del que passa. La responsabilitat és una paraula que en els últims anys ha perdut tot el seu valor.
Mentre hi ha treballadors fugitius de les seues responsabilitats, hi ha molts més que cada dia compleixen amb les seues obligacions i, a més, ho fan amb sous precaris i jornades laborals que sobrepassen eixes suposades huit hores
El ‘modus operandis’ de Carles Recio consistia en acudir al seu lloc de treball cada dia a les 7.30 per a fitxar, i després vora les 15.30 a 16.00 tornava per al fer el mateix. D’esta manera simulava com que complia les seues hores laborals. Tot un estratega, vaja. Cal recordar, que Recio no era un funcionari qualsevol sinó que el càrrec que ocupava va ser designat a dit i a més com s’ha mostrat amb el pas del temps totalment innecessari. Ell era el cap de la Unitat d’Actuació Bibliogràfica, i per eixe lloc cobrava al mes vora 3.298 euros, tal com ha detallat ‘El Mundo’. No obstant això, sí que acudia per a negociar les seues vacances, per si ja en tenia poques durant tot l’any.
Ha pagat car este funcionari aquestes actuacions? Evidentment que no. Fins a l’estiu de 2016 no va ser acomiadat del seu lloc de treball, i l'única sanció que de moment ha rebut ha sigut tres anys de suspensió de funcions. Resumint: es crea un treball totalment inútil, una persona accedeix al càrrec by the face, es passa 10 anys sense treballar i cobrant més de 3.000 euros al mes. Tot molt normal, no? Segurament els nivells d'escàndol després de llegir aquest article seran bastant baixos. I és que a estes altures, què ens queda per veure?
El problema d’estos casos és que venen a l’exterior una imatge dels espanyols falsa. La majoria dels espanyols no som així. Som gent amb valors, amb educació i sobretot amb ganes de treballar. Així, mentre hi ha treballadors amb ‘cares dures’ i fugitius de les seues responsabilitats, hi ha molts més que cada dia compleixen amb les seues obligacions i, molts d’ells, ho fan amb sous precaris i jornades laborals que sobrepassen eixes suposades huit hores. Unes persones que fins i tot han de passar per una odissea per a demanar un míser dia lliure.
Possiblement tots estes i estos cares dures hauran volgut imitar a determinats polítics corruptes valencians que durant anys i anys tenien barra lliure per a fer i desfer el que volgueren sense cap temor a sofrir alguna conseqüència. Eixa mateixa estratègia emprengueren estes rates del món laboral. Tan sols desitje (i espere) que el desvergonyiment d'alguns no esborre la dignitat de la resta de treballadors honestos.
Comments