La hipocresia

Tots els que hem sigut (i som) estudiants guardem com un tresor els nostres títols, expedients acadèmics, cartes de recomanació, informes d’avaluacions, etc. En definitiva, tot allò que acredita i avala el nostre perfil professional. Però, no només ho guardem als nostres calaixos per una qüestió de futur laboral, sinó també com a mostra de tot allò que hem aconseguit amb esforç i treball dur. Ahir, quan el diario.es va publicar en exclusiva que l'actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va obtenir el màster de Dret Autonòmic a la Univeristat pública Rey Juan Carlos amb notes falsificades (concretament una assignatura i el Treball Final de Màster que passaren màgicament d'un 'no presentado' a un 7,5) no se li va caure la cara de vergonya. Va tardar, per a ser exacta, dotze hores en pronunciar-se i defensar-se d’un escàndol molt greu. Un escàndol que en qualsevol altre país haguera transcendit de manera diferent.

Estic convençuda que una altra persona involucrada en el cas o bé haguera presentat la seua dimissió o immediatament haguera convocat als mitjans i haguera aportat tots els documents que demostren que efectivament va aprovar el màster de manera legal i sense cap irregularitat. En compte d’això, donaren la cara per ella el rector de la universitat, Javier Ramos López, el director del màster, Enrique Álvarez Conde i Pablo Chico, el professor de l'assignatura fantasma que ''suposadament'' Cifuentes ha aprovat amb un notable. La roda de premsa es va caracteritzar per arguments buits de continguts, contradiccions i afirmacions que, sense tenir la intenció, deixaren en evidència a la presidenta. Segons el rector, este canvi de notes es degué a un ''error en la transcripció'', per tant, Cifuentes va aprovar totes les assignatures i el TFM (Treball Final de Màster) durant el curs 2011-2012. Però, aquesta versió a la que ara s'ha agafat la presidenta no és la que es va transmetre en un primer moment. El dia d'abans de la publicació de la notícia, els periodistes de 'eldiario.es' es posaren en contacte amb una portaveu de Cifuentes la qual va assegurar que la presidenta es va deixar dos assignatures per manca de temps i que les va finalitzar l’any 2014.

A banda de la gran indignació que ha generat aquesta exclusiva, ha mostrat de nou que els mitjans de comunicació poden canviar el rumb polític i posar entre l'espasa i la paret a aquells qui es creuen que poden actuar segons els convinga.

Sense cap mena de dubte els informes i les conclusions aportades pel ‘eldiario.es’ tomben als aportats per Cifuentes qui encara no ha mostrat el seu TFM: "Supongo que debe de estar en la universidad'', deia anit durant una entrevista a Onda Cero. El que està clar es que no té a la seua disposició cap document legal que pose en el punt de mira les publicacions del citat mitjà. El que sí que té és prepotència i supèrbia per a esquivar una acusació que debilita la seua reputació i credibilitat com a política. No obstant això, la seua actitud no ha sigut la de mostrar la seua innocència d'una manera educada, anit s'atrevia a publicar un vídeo al seu twitter on sense pèls en la llengua asseverava: “A los que queréis que me vaya, no me voy a ir”.

Mentre la resta de mortals en qualsevol procediment d’accés a algun lloc de treball públic hem de presentar títol del grau universitari, títol del màster, títols d’idiomes, ADN, grup sanguini o si som més de platja o de muntanya; altres realitzen un tracte de favor cap a una persona per ser qui és i posen en perill el prestigi d’una universitat pública. La impunitat d’este país està arribant a punts insostenibles. Convé recordar que Cifuentes es troba al capdavant de la Comunitat de Madrid gràcies a un pacte que va firmar amb Ciudadanos. Eixe pacte recull en un dels seus punts que en el moment en què es falsege el currículum aquesta persona haurà de dimitir. De moment aquesta opció no ha pres massa força. Com ja sabem, dimitir no està de moda a Espanya.

A banda de la gran indignació que ha generat aquesta exclusiva, ha mostrat de nou que els mitjans de comunicació poden canviar el rumb polític i posar entre l'espasa i la paret a aquells qui es creuen que poden actuar segons els convinga. La setmana passada la cobertura dels mitjans quant al cas del menut Gabriel ens va recordar, una vegada més, que el morbo està per damunt del criteri periodístic malauradament. Tanmateix, aquestes exclusives dignifiquen l'ofici de contar històries. Ens topem amb un periodisme poc habitual. Tant de bo no fóra així.