I si obrim la porta este 2020?

El primer article que vaig publicar en aquest blog data del 12 de desembre de 2017. Es tractava d’un article reivindicatiu en el qual mostrava la meua indignació per una última oferta laboral que m’havien oferit. Recorde perfectament la llarga entrevista i la prova que vaig superar per a tot seguit escoltar unes condicions ridícules i que, qualsevol altra ocupació podria superar perfectament. En eixe article, però, també recollia el malestar que havia anat arrossegant en la feina que aleshores tenia. El blog va nàixer fruit d’eixa situació. Ni volia estar en el treball que tenia, ni veia possibilitats d’aconseguir-ne un millor. Escriure aquell article va ser aleshores la millor teràpia que vaig tindre i em va fer pensar que un periodisme alternatiu era possible. Hui dia acumula un total de 433 visites. Tant de bo, com algunes persones sempre m’aconsellaven, ho haguera fet abans.

Tornant a desembre de 2017, només feia uns mesos que havia eixit de la universitat. Malgrat tot, ja em vaig adonar que, si, volia dedicar-me a aquesta professió, m'esperava un camí dur i ple d'incertesa. Però és el que volia i el que continue volent. M'avorreix la cosa monòtona, conegut i sense cap novetat. Renunciar a tot això em fa feliç, però a la vegada també sé que assumisc més risc. La vida va d'intentar-ho, no?

Després d'aquell capítol de la meua vida vaig prometre que no acceptaria cap oferta precària més. Que no pagava la pena deixar-me la pell per projectes que ni tan sols em valoraven com a professional i que, el millor que podia fer era invertir amb mi mateixa. Ho vaig intentar dur a terme durant el 2018, encara que he de dir que no ho vaig desenvolupar completament a causa de diferents circumstàncies. No obstant això, gràcies al meu esforç durant el 2018 va créixer com a periodista com mai abans ho havia fet. Vaig tindre la possibilitat d'accedir a llocs que per a mi en aquell moment eren inimaginables. Em vaig sentir molt realitzada. Però també explotada.

Demà tancarem el 2019 i significarà que fa dos anys del naixement d'aquest blog. Ací he intentat escriure d'allò que m'apassiona i que, considere important com ara la política, el feminisme i també de cultura. Tres matèries que em defineixen com a persona i el periodisme amb el qual confie. Tot i que he acumulat bastants articles, no li he dedicat tot el temps que hauria volgut. Tanmateix, en estos 365 dies ja quasi cremats també he posat en marxa projectes molt enriquidors com el meu propi podcast 'Vía de Escape'. Un nou espai periodístic que demana molt de treball tal com he pogut comprovar després de publicar quatre d'ells.

Tot el que acabe de contar suma siga bo o dolent. Forma part de la meua motxilla emocional. M’ha permés madurar i créixer. Aprendre i acceptar que cada dia és una lluita pel que vols. Aquest ha estat un dels anys en què més m’he plantejat les coses. Més he pensat i repensat i a la única conclusió que arribe és que si ningú et dona una oportunitat, dona-te-la a tu mateixa. No esperes a que algú t’òbriga una porta, agafa les claus i obri-la d’una vegada per totes.