Pagar hores extres? Quin escàndol!

En l’última dècada, la classe empresarial ha tingut unes circumstàncies òptimes per a abusar dels seus treballadors sense escrúpols. També és cert, que alguns polítics els van donar la clau perquè obriren la porta a la dignitat i, que, aquesta no tornara a entrar en cap oficina, parle per exemple, de la reforma laboral del Partit Popular. Tindre un contracte amb tots els drets que et corresponen s’ha convertit en una utopia. La precarietat laboral ha arribat fins a tal punt, que ser mileurista també és en un privilegi que gran part de la població espanyola encara no gaudeix.

A Espanya, concretament, es fan més de 2,36 milions d’hores extres a la setmana sense ser pagades o compensades amb hores de descans, segons l'última enquesta de la població activa. Dit en altres paraules, treballar gratis perquè sí. No resulta estrany que l’estrés laboral i l’ansietat siguen un dels principals problemes de salut de la societat espanyola. Així mentre alguns s’han omplit les butxaques, altres no podien arribar a final de mes.

Els drets dels treballadors és un conquista que va costar molt d'assolir i que no cal perdre mai de vista perquè alguns sempre intentaran tombar-los

El govern socialista de Pedro Sánchez precisament s’ha proposat revertir aquesta situació, encara que, no ho tindrà gens fàcil. Ell millor que ningú sap que el sector empresarial criticarà amb contundència i s'oposarà a totes aquelles mesures que els traguen de la comoditat amb què viuen des de fa massa temps. Sense anar més lluny, la recent pujada del Salari Mínim Inteprofessional (SMI) a 900 euros, els empresaris la van pronosticar com la fi del món i com una mesura que posaria en perill a l'economia espanyola. El cas és que els indicadors, quatre mesos (més o menys) després de la pujada del SMI, no han modificat de cap manera el rumb econòmic del país.

La nova llei de control horari que es troba en vigor des del passat diumenge 12 d’abril, com no podia ser d’altra manera, també ha estat qüestionada per aquest sector. Aquesta normativa obliga a totes les empreses amb independència de la seua mida a controlar l’horari dels seus treballadors. És a dir, cada treballador haurà de fitxar en entrar i en eixir del seu lloc de treball. Si no es compleix amb el que estipula la llei, els empresaris podran ser multats. Fi de la cita. Quina part d'aquesta normativa no entenen alguns o algunes? O més bé es molesta que la Inspecció de Treball puga presentar-se en l'oficina i demanar explicacions sobre les condicions en què es troba el personal de plantilla?

No resulta estrany que l’estrés laboral i l’ansietat siguen un dels principals problemes de salut de la societat espanyola. Així mentre alguns s’han omplit les butxaques, altres no podien arribar a final de mes

Evidentment, els empresaris s'han posat molt nerviosos davant una mesure més que necessària. S’ha tardat massa a parar els peus a les pèssimes condicions en les quals es troben els treballadors de sectors com ara el de la construcció, el transport, el comerç o l’hoteleria. Aquestos sectors, sens dubte, són dels més castigats però també ho són altres professions liberals com ara els periodistes o els advocats, convertits en eslaus dels seus llocs de treball. La veritat es que pocs sectors s'escapen d'aquesta situació.

El fet que l'Estat vigile de prop que les empreses paguen al seu personal les hores extres és positiu per a l'economia atés que hi haurà més hores de treball cotitzades. A llarg termini, aquesta normativa també podria posar fre a eixa cultura que impera entre els empresaris d'oferir contractes de treball fora del marc legal. Els drets dels treballadors són una conquista que va costar molt d'assolir i que no cal perdre mai de vista perquè alguns sempre intentaran tombar-los.

És discutible el plantejament del decret en alguns dels seus punts i caldrà veure com s'aplica en alguns determinats sectors, però hi ha una cosa sobre la qual no tinc cap mena de dubte: assumir com a normal cada dia que sempre treballaràs més hores a canvi de res. No vull acabar aquest article sense recordar que no només les grans empreses o multinacionals han dut a terme aquestes pràctiques, també les més menudes. S'han aprofitat, en definitiva, totes de la desesperació que regna entre la gent jove o els majors de 50 anys. "Si tu no ho acceptes, altra persona ho voldrà". Sota aquesta cançoneta han anat les empreses funcionant des que va esclatar la crisi econòmica. Però com sol passar al món de la música, totes les cançons passen de moda i res és per a sempre.