Fins a quan més?

El començament d'un nou any és d'alguna manera l'excusa perfecta per a proposar-nos nous reptes per a créixer professional i personalment. Com a societat tenim la mateixa obligació. És a dir, intentar superar aquelles barreres i prejudicis que continuen presents entre tots nosaltres. Així, mentre Islàndia arrancava el 2018 amb la fi de la diferenciació salarial entre homes i dones; Espanya, en canvi, escrivia una nova tragèdia marcada de nou per l'ombra de la violència de gènere. Vora 500 dies després de la desaparició de la jove Diana Quer, el seu cos va ser trobat en un pou de 10 metros en el sud de La Corunya, després que el presumpte autor Enrique Abuín, conegut com 'El Chicle', (amb antecedents per tràfic de drogues i altres abusos sexuals) del crim ho confessara.

El cas 'Diana Quer' es trobava arxivat de manera provisional des del passat 10 d'abril després que el jutge instructor Félix Isaac Alonso considerara que "no existien indicis suficients per a dirigir el procediment contra una persona determinada". Així, a poc a poc el cas anava perdent esperança i anava impregnant-se de silenci. No obstant això, la imprudència i la covardia del 'El Chicle' sumades a la pressió de la seua dona (còmplice en la majoria dels casos) el traïren i posaren fi a eixa impunitat en la qual vivia. O dit en altres paraules, quan una altre jove, víctima també d'este autor, es va imposar i va posar davant la valentia necessària per a donar-li a Diana Quer almenys un final just.

Una notícia inesperada després de mesos on milers d'hipòtesis es varen barallar. Una notícia que anava acompanyada de ràbia però també de justícia. Han fet falta que passaren 16 mesos perquè isqués a la llum la veritat. Però, que no se'ns oblide que aquesta notícia ens involucra a tots i a més, posa en evidència que un cop més hem tornat a fallar com a societat. Per descomptat, no obviaré la nefasta cobertura dels principals mitjans de comunicació. Mesos d'especulació, de sensacionalisme barat i de cap intenció d'obrir un vertader debat ètic sobre aquests casos. Però, de res serveix culpar als mitjans si després som incapaços de mobilitzar-nos com a societat en repulsa d'aquests crims o almenys promoure la reflexió.

El 2017 ha estat marcat per les nombroses manifestacions, aturades de treball i altres mobilitzacions realitzades a Catalunya (pel monotema de la independència). Però, també ha sigut l'any del cas 'Manada', el dels tres jugadors de futbol de l'Arandina acusats de violar a una menor, el de la campanya #Metoo on actrius de Hollywood i esportistes d'èl·lits han denunciat els abusos sexuals que patiren durant els rodatges de pel·lícules o en el segon cas durant campionats. Tanmateix, hi ha una diferència abismal entre aquestos dos temes: el segon assumpte no ha sigut objecte de tertúlies i especials en directes. Ni molts menys de manifestacions. Ni ha estat el centre d'atenció durant tres mesos consecutius.

El cas de Diana Quer ha estat marcat per mesos d'especulació dels mitjans, de sensacionalisme barat i de cap intenció d'obrir un vertader debat ètic sobre aquestos assumptes

En el fons aquesta falta d'empatia mostra l'egoisme que va en l'ésser humà. Eixa tendència a preocupar-se i en aquest cas a escandalitzar-se únicament per allò que t'afecta. Eixe és el vertader problema. No hi ha una consciència del que està passant ni a les escoles, ni a les universitats, ni als mitjans, ni a les empreses... A més a més, és precisament en estos àmbits on un major masclisme hi ha, ja siga en matèria salarial, llocs de direcció entre d'altres.

Un total de 48 dones han sigut assassinades des del passat mes gener fins al 10 de novembre de 2017, segons dades oficials del Govern espanyol. Unes dades esborronadores, que fan tremolar i que a mi sobretot em produeixen ràbia i impotència. Però, i què? Si dos dies després de trobar el cos de Diana Quer el tema estrella era el vestit de Cristina Pedroche. I no, el discurs que va pronunciar contra la violència de gènere moments previs de les campanades. Així com pretenem aconseguir el respecte cap a les dones?

Sembla que avancem en anys però no en valors i en crear una societat sense este terrorisme. És la marca Espanya que a vegades se'ns pressuposa injustament i en altres ocasions ens la guanyem en ganes. Alguns països com Islàndia i Noruega ens donen lliçons d'igualtat i respecte cap a les dones. El primer, com he dit abans, posant fi a la diferenciació salarial, i el segon país nòrdic establint que l'equip de futbol femení cobre el mateix sou que l'equip masculí. Dos exemples que a Espanya sincerament li queden grans. La meua pregunta és: Fins a quan més?