Estudia Periodisme i treballaràs gratis

Núria Garrido Gómez

Recorde amb nostàlgia i emoció el meu primer dia d'universitat. Un dia qualsevol al mes de setembre de 2013. Amb 18 anys i la ignorància que t'acompanya en eixa edat, sents que tens el món als teus peus. Quatre anys després, continue amb les mateixes ganes de fer periodisme, malgrat tots els entrebancs que hi ha hagut al llarg d'este camí (i que sols és l'inici). I sobretot eixe pessimisme que inunda la professió que fins i tot els mateixos periodistes i professors del grau s'atreveixen a anar inculcant de facultat en facultat. Quina llàstima, que els qui un dia també començaren a fer els seus primers passos en l'ofici ara siguen els primers en esborrar la teua il·lusió.

No obstant això, quatre anys després el que també he vist amb els meus propis ulls i he patit en primera persona, ha sigut la cara obscura i lamentable de les empreses periodístiques o grups mediàtics. Sí, eixos "prestigiosos" mitjans que estan sota el domini d'un mateix grup editorial i que lluïxen de grans audiències i de fer periodisme "de qualitat i rigorós amb els millors professionals" mentre tenen darrere a grapats de becaris fent-los la feina. Eixes empreses que recorren a l'excusa de la crisi econòmica per a explicar-te el teu precari sou. Però, no era que Espanya ja havia superat la crisi econòmica? A estos contractes sols se'ls pot donar un qualificatiu: contractes basura. Una tessitura que amb la reforma laboral impulsada per Mariano Rajoy encara s'ha incrementat molt més.

La pregunta és: Fins a quin punt hem de suportar els joves periodistes estos abusos? Fins a quan hem d'escoltar que el periodisme està mal bla bla bla? Fins a quan les empreses seguiran sense respectar el conveni de treballadors o simplement l'horari d'un becari? Sembla que hem entrat en un cercle viciós on les grans guanyadores són elles, mentre la resta encara els hem d'estar agraïts per donar-nos una oportunitat.

Malauradament, esta situació és comú a la majoria dels joves graduats. Anys de dedicació en formació per a després eixir al mercat laboral espanyol i que et dóne un colp a la cara. Però, en el sector del periodisme, baix la meua humil opinió, ha arribat a un punt insostenible, denunciable i preocupant. Que, a què em referisc? Doncs fàcil: que siguen els becaris els qui facen la mateixa feina que un periodista en plantilla amb un sou deplorable i superant sobradament les 8 hores laborals. Un problema que deriva en una situació d'estrés que no sols provoca que l'estudiant siga menys rendible acadèmicament sinó que es desmotive abans d'entrar en el món laboral.

Sembla que a les empreses se'ls ha oblidat que el becari està per APRENDE. És a dir, per a conèixer a poc a poc la professió participant d'una manera progressiva. Disfrutar de l'ambient d'una redacció, de conèixer les rutines dels periodistes i de com es treballa a un mitjà de comunicació. I és que esta etiqueta de 'becari' perdura quan acabes la carrera. A la gran majoria de les ofertes laborals predominen els sous baixos amb jornades llarguíssimes de feina, que en poques ocasions estan recompensades. Estaria bé que este article arribara a un inspector de treball, i és que a Espanya no li falta feina.

Perquè a la vista està que dóna igual que tingues una titulació universitària, un màster, idiomes, experiència, estances a l'estranger, etc. Eixe recorregut és insuficient. I les ofertes de treball, en especial al sector del periodisme, són per a plorar. Posaré un exemple pràctic. Recentment vaig acudir a una entrevista de treball on se m'oferia 200 euros per 10 hores al dia. No és un cas aïllat, és sols la punta d'un iceberg contaminat de contractes trampa que l'única finalitat que tenen és aprofitar-se d'eixos recents periodistes que tenen ganes de continuar aprenent i seguir cresquent.

Les universitats en lloc de dignificar als seus estudiants fan cas omís. Es queden callades i mentre observen com alumnes brillants han de passar per abusos o simplement quedar-se en casa per no poder permetre's costejar eixos tan excel·lents màsters a la capi. Tampoc, les universitats valencianes han fet res, ni han lluitat perquè tingueren una mínima possibilitat en la futura À punt (la radiotelevisió valenciana). Que trist que una institució pública siga incapaç de donar suport als seus graduats. Clar, imagine que és més fàcil veure la vida passar des del seient del teu despatx. Per a què plantar cara, no?

Dit açò, el periodisme és més necessari que mai. El món canvia a passos gegants i cada cop resulta més difícil entendre tot el que passa ja siga polític, social o econòmic. Lluny de fer-me anar enrere, açò em dóna ales i la força necessària per a seguir endavant. Però sobretot m'ha quedat clara una cosa: els abusos i l'explotació s'han acabat. En un món on les possibilitats de reinventar-se i de fer periodisme estan al nostre abast. En un món on es parla de democràcia, d'igualtat, de llibertat, dignitat... Observes que en realitat queda tant per fer, per construir, per exigir. Així que el millor que podem fer és no callar-nos mai.

A seguir companyes i companys.