El de sempre

A la una de la matinada va acabar el show. Aquest horari indigna als teleespectadors però, no els sorprén perquè excepte Eurovisió la resta de programes rellevants, com era aquest debat, solen començar excessivament tard. Els horaris de la televisió no respecten a l’audiència i sembla que, de moment, el ‘prime time’ no s’avançarà tal com tenen la majoria de països europeus. No és normal que el debat més important d’aquestes eleccions fera estar a la ciutadania davant del televisor fins més enllà de mitjanit.

Jo, per exemple, vaig aguantar fins a les 00.30 hores. Superada per la son i pel cansament del debat vaig decidir apagar l’ordinador. Prou. Prou d’escoltar el de sempre. Discussions absurdes i barates sobre banderes, sobre quantes nacionalitats té Espanya o sobre qui se sent més espanyol. M’esgota aquest cercle viciós que acapara l’agenda política. Tres hores de debat perdudes i repetitives, que simplement van servir perquè l’extrema dreta agafara més impuls. Abascal va tenir total llibertat per disparar mentides i xifres manipulades legitimades pel PP i Ciutadans, els líders dels quals van romandre absolutament callats.

El bloc de l’esquerra, d’altra banda, li va plantar cara de manera molt tímida. Sols en una ocasió Iglesias es va adreçar directament al líder de Vox. Sánchez no va voler entrar a rebatre res. Va estar absent durant gran part del debat. Callat i sense fer front a preguntes que l’interpel·laven directament. Va adoptar una postura irreconeixible. Fins i tot es va atrevir a defensar Amancio Ortega per les polèmiques donacions a la sanitat pública que fa. La O d’Obrer que les sigles de la seua formació tenen es va eixir volant en eixe moment de la nit.

Tres hores de debat perdudes i repetitives que simplement van servir perquè l’extrema dreta agafara més impuls

Així que mentre tot això ocorria, els vertaders temes es van quedar una vegada més tancats al calaix. Un d’ells per exemple, la precarietat laboral. Cap líder va fer cap proposta per a combatre aquest problema. El mercat laboral espanyol maltracta, especialment a la gent jove amb sous baixos i sense cap oportunitat digna. Eixa hauria de ser la prioritat de qualsevol partit polític a hores d’ara. No obstant això, no ho està sent.

Ells no tenen dificultats per a arribar a final de mes, però gran part de la ciutadania espanyola sí. No tenen preocupacions tampoc per si un mes podran pagar abans o després el preu del lloguer, que a més està disparant-se per tot el territori. I tampoc tenen la por de si podran ser violats o en un futur patiran violència masclista, sobretot perquè són homes. Encara com, Ana Blanco va estar brillant: “Em permetran que faça una referència a la foto d’aquest debat amb cinc candidats i cap dona presentada. Supose que parlaran de paritat, però en aquest moment no tenim una foto d’igualtat”.

Hui dijous se celebra l’últim debat abans que el diumenge celebrem el que es coneix com la festa de la democràcia. Un debat, que a diferència del que vam veure el dilluns està únicament representat per dones. La iniciativa m'agrada, però encara m'agradaria més veure que alguna dona fora la candidata a la presidència. Hem avançat molt, de fet l'actual govern espanyol compta amb més dones ministres que homes. Malgrat tot, és evident que les dones tenen (encara) massa obstacles per a ocupar llocs de responsabilitat en la política.

Respecte al debat de hui, si vos sóc sincera no tinc l’esperança que siga més seriós i aborde els assumptes que com sempre queden oblidats com la cultura, la ciència, els problemes dels joves... Però, sí que espere que l'esquerra pose contra les cordes a l'extrema dreta i sobretot en matèria de drets de les dones. Rocío Monasterio, la que es feia passar per arquitecta abans de tindre el títol, no perdrà ocasió per parlar de la "ideología de género". Per parlar, en definitiva, del de sempre.